Com a societat no som capaços d’entendre que les lesions emocionals formen part del gènere humà, com les físiques”. Aquesta frase la va pronunciar el periodista Ricard Torquemada en l’inici de la seva transmissió a Catalunya Ràdio abans del partit contra l’Atlético. I la vaig aplaudir amb el mateix entusiasme amb què després vaig aplaudir els gols que van donar la victòria al Barça.
La reflexió de Torquemada venia a tomb de la baixa d’Araujo i també pel post penjat per Aitana després de la seva operació del trencament del peroné (maleït virus FIFA) on manifestava que el futbol d’elit et porta al límit en tots els aspectes. Recorden la Recopa de Basilea l’any 1979? Migueli va jugar amb una espatlla dislocada i Krankl, el màxim golejador, jugava amb el pes psicològic d’un recent accident de trànsit greu de la seva esposa. Fa 46 anys i tot ha canviat tant, del blanc al negre. Per començar el futbol avui és un gran negoci que acostuma a prescindir de sentiments i humanitat. Migueli i Krankl eren herois als ulls de tothom. Avui els herois s’estigmatitzen. I és ben cert que la masculinitat mal entesa ha contaminat el futbol a tots els nivells i així ens va. A les lesions mentals se’ls ha de donar visibilitat. Avui un trencament muscular, una espatlla dislocada o uns lligaments trencats, per desgràcia són notícia i massa habituals en l’esport professional. I les lesions mentals són assídues però invisibles i, sobre tot, tractades mediàticament i a nivell de xarxes socials amb molta diferència. Araujo i Aitana, perquè estava al límit, també són herois. I ara, els admirem més.